Llatí britànnic
| Tipus | llengua  |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques llatí llatí vulgar | |
| Codis | |
| Linguist List | lat-bri |
El llatí britànnic o romanç britànnic era una forma de llatí tardà parlat a Gran Bretanya durant el període romà i l'alta edat mitjana. Durant l'ocupació romana de Britànnia el llatí era la llengua principal de l'elit i tenia més presència en les parts meridional i oriental de l'illa, que eren les més romanitzades. Aquesta llengua, però, mai no desplaçà el celta britònic com a llengua quotidiana de la major part dels britans, sobretot a les zones menys romanitzades del nord i l'oest. En les últimes dècades s'ha debatut quin grau de diferenciació assolí el llatí de Britànnia del llatí continental, que donà lloc a les llengües romàniques modernes.
Al final del període romà, el llatí fou desplaçat en molts indrets per l'anglosaxó antic en la major part d'Anglaterra durant els s. V i VI. El llatí hauria sobreviscut només a les àrees cèltiques de Britànnia occidental fins al 700, quan fou definitivament abandonat en favor de les llengües britòniques vernacles.
Context
[modifica]
A l'inici de l'ocupació romana al 43, Gran Bretanya estava habitada pels britans, que parlaven una llengua celta anomenada britònic.[1] Britannia esdevingué una província de l'Imperi romà i se'n mantingué com una part durant quasi quatre-cents anys fins al 409, quan començà la invasió anglosaxona. En el seu apogeu, al 160, el territori romà arribà a cobrir tres quarts de l'extensió total de Gran Bretanya.[2][3]
Els historiadors del període romà a Anglaterra distingeixen unes "terres altes" al nord i l'oest i unes "terres baixes" al sud i l'est, i aquesta darrera regió és la que presentava un major grau de romanització.[4][5] En aquestes terres baixes, el llatí hauria estat la llengua de la major part de la població urbana, l'única llengua de l'administració, de les classes altes, de l'exèrcit i després de la introducció del cristianisme, la llengua de l'Església. El britònic l'hauria continuat usant part de la pagesia, que formava el gruix de la població; l'elit rural hauria estat bilingüe.[6] A les terres altes, hi havia una romanització molt limitada i el britònic hauria estat la llengua dominant en tots els àmbits.[7]
Al llarg de la major part d'Europa occidental, durant l'alta edat mitjana, el llatí tardà usat quotidianament evolucionà fins a varietats lingüístiques localment distintives que en acabant donaren lloc a les llengües romàniques.[8] A Gran Bretanya, després del abandó de la invasió romana a la primeria del s. V, el llatí perdé terreny com a llengua d'ús quotidià enfront de l'anglosaxó i el britònic comú.[9] Quan desaparegué el llatí definitivament i fins a quin punt el llatí britànnic era diferent d'altres varietats de llatí ha estat objecte de discussions acadèmiques en les darreres dècades.
Evidències
[modifica]Una dificultat inherent per evidenciar la presència del llatí a Britànnia, és que, com a llengua extinta, no hi ha cap font que en proporcione una evidència directa.[10] Cal acudir a fonts indirectes com "errors" en texts escrits i inscripcions.[11] Aquestes evidències són un reflex de la llengua parlada quotidianament. Són interessants les inscripcions de particulars fetes per gent del poble, com epitafis, ofrenes votives i tauletes metàl·liques usades per a invocacions màgiques.[12]
Els treballs pioners de Kenneth H. Jackson, als anys 1950, establiren algunes característiques del llatí tardà parlat a Gran Bretanya, i només recentment algunes de les seues conclusions han estat modificades.[13] Jackson es basava en els préstecs llatins presents en les llengües cèltiques britànniques, i això li permeté extraure'n certes conclusions.[14] Durant els anys 1970, John Mann, Eric P. Hamp i altres utilitzaren la "tradició subliterària" reflectida en inscripcions per a identificar trets lingüístics de l'ús del llatí a Gran Bretanya.[15] En els anys 1980, Colin Smith usà algunes inscripcions de pedra conegudes en la seua època, tot i que en gran part el seu treball és antiquat per la gran quantitat d'inscripcions epigràfiques trobades a Gran Bretanya d'aleshores ençà.[16] Un dels millors exemples d'inscripcions epigràfiques són les tauletes de Vindolanda: els darrers dos volums que en recollien el contingut es publicaren al 1994 i 2002; un altre exemple notable en són les tauletes de maledicció de Bath, publicades al 1988, i altres tauletes de maledicció trobades en altres jaciments arqueològics al sud-est d'Anglaterra des de 1990.[17]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Koch, John T.. Celtic culture: A historical encyclopedia. Santa Barbara, CA: ABC-CLIO, 2006, p. 291–292. ISBN 978-1-85109-440-0.
- ↑ The Oxford Companion to Classical Civilization (1998) Hornblower, Spawforth eds. Oxford University Press pp.129–131.
- ↑ Palmer, Alan & Veronica. The Chronology of British History. Londres: Century Ltd, 1992, p. 20–22. ISBN 0-7126-5616-2.
- ↑ Salway, Peter. A History of Roman Britain, 2001, p. 4–6. ISBN 0192801384.
- ↑ Sawyer, P.H.. From Roman Britain to Norman England, 1998, p. 74. ISBN 0415178940.
- ↑ Sawyer, P.H.. From Roman Britain to Norman England, 1998, p. 69. ISBN 0415178940.
- ↑ Millar, Robert McColl. English Historical Sociolinguistics, 2012, p. 142. ISBN 0748641815.
- ↑ Adams, J. N.. Social Variation and the Latin Language, 2013, p. 31. ISBN 0521886147.
- ↑ Godden, Malcolm (ed.). The Cambridge Companion to Old English Literature, 2013, p. 1. ISBN 978-0521193320.
- ↑ Herman, Jozsef. Vulgar Latin, 2000 translation; originally first published 1967, p. 17. ISBN 0271020016.
- ↑ Baldi, Philip. The Foundations of Latin, 2002, p. 228. ISBN 3110172089.
- ↑ Herman, Jozsef. Vulgar Latin, 2000 translation; originally first published 1967, p. 18-21. ISBN 0271020016.
- ↑ Hines, John, "Archaeology and Language in a historical context: the creation of English" in Roger, Blench (ed.). Archaeology and Language II: Archaeological Data and Linguistic Hypotheses, 1998, p. 285. ISBN 0415117615.
- ↑ Wollmann (2007) pp. 14-15
- ↑ Thomas, Charles. Christianity in Roman Britain to AD 500, 1981, p. 69. ISBN 0520043928.
- ↑ Adams, James N. The Regional Diversification of Latin 200 BC - AD 600, 2008, p. 579. ISBN 978-0521881494.
- ↑ Adams, James N. The Regional Diversification of Latin 200 BC - AD 600, 2008, p. 579-580. ISBN 978-0521881494.
Bibliografia
[modifica]- Adams, J. M., The Regional Diversification of Latin 200 BC - AD 600, (Cambridge, 2007)
- Jackson, Kenneth H., Language and History in Early Britain: A Chronological Survey of the Brittonic Languages, First to Twelfth Century A. D., (Edinburgh, 1953)
- Wollmann, Alfred, "Early Latin lloen-words in Old English", in Anglo-Saxon England 22 (2007), pàg. 1–26
- Charles-Edwards, Thomas, "Language and Society among the Insular Celts, AD 400–1000", in M. J. Green (ed.), The Celtic World, ed. (London, 1995), pàg. 703–36
- Gratwick, A. S., "Latinitas Britannica: Was British Latin Archaic?", in N. Brooks (ed.) Latin and the Vernacular Languages in Early Medieval Britain, (Leicester 1982), pàg. 1–79
- MacManus, D., "Linguarum Diversitas: Latin and the Vernaculars in Early Medieval Britain", Perita 3 (1987), pàg. 151–88
- Mann, J. C., "Spoken Latin in Britain as evidenced by the Inscriptions", in Britannia 2 (1971), pàg. 218–24
- Shiel, N., "The Coinage of Carausius as a Source of Vulgar Latin", in Britannia 6 (1975), pàg. 146–8
- Smith, C., "Vulgar Latin in Roman Britain: Epigraphic and other Evidence", in Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt 2.29.2 (1983), pàg. 893–948
- Snyder, Christopher A. 1996. "Sub-Roman Britain (AD 400-600): A Gazetteer of Sites". British Archaeological Reports (BAR) British Sèries No. 247. Oxford: Tempvs Reparatvm.